jueves, 17 de diciembre de 2015

Periodismo de trinchera

El Colegio de Periodistas de Cataluña nos invitó a siete profesionales a contestar a esta pregunta: Ante los importantes cambios políticos que tienen lugar en Cataluña y España ¿estamos haciendo un periodismo de trinchera? Las respuestas aparecen en el número de diciembre de la revista Capçalera que edita esta organización colegial. Participamos Manel Manchón (Economía Digital), David Miró (Ara), Jofre Llombart (El Món a RAC-1), Neus Tomás (El Periódico de Catalunya), Miquel Noguer (El País), Oriol Nolis (TVE) y yo misma, cuando todavía era delegada de ABC en Cataluña.
El título de mi pieza se titula "La política no és la millor escola" y aquí os lo dejo:
"La combinació entre crisi econòmica i convulsió política resulta explosiva per al periodisme. D'una banda, la retallada de plantilles a costa de redactors sèniors ha deixat la informació en general, i el gènere polític en particular, en mans de persones molt joves que, en lloc de "fer carrer", es veuen obligades a fer periodisme de despatxos.
Dit d'una altra manera, la política no és la millor escola per als que comencen, ja que es tracta de persones més vulnerables a determinades directrius editorials. La informació asèptica no existeix, cada mitjà té una línia editorial darrere, però això no és sinònim de falta de rigor. Si el periodista es limita a informar després de contrastar amb diverses fonts, l'enfocament final, que com qualsevol producte respon a una determinada demanda, no té per què desvirtuar el contingut de la notícia. Una altra cosa és que es confongui el redactor amb un opinador o que el periodista es cregui el protagonista de la notícia, la qual cosa ha fomentat el fenomen de la tertúlia.

Aquest format ha deixat d'estar nodrit d'experts i, com a recurs fàcil, televisions i ràdios recorren a directors de mitjans, però també a periodistes que han estat víctimes de la crisi, necessiten una sortida professional i estan disposats a representar una quota política determinada. És curiós que es critiquin tant els blocs electorals en període electoral, i no es denunciï aquest tipus de repartiment ideològic en les tertúlies.

La meva experiència personal en aquest tipus de debats no ha estat molt satisfactòria, ja que t'exigeix un tipus d'activisme polític que res té a veure amb el periodístic. Aquesta disciplina opinativa contamina la percepció que té la societat dels mitjans de comunicació. És a dir, que si la política crea "desafecció", com va dir l'expresident José Montilla, el periodisme també. Això del redactor combatiu em recorda un passatge del llibre "El anticristo" de Joseph Roth (1934), en el qual un periodista veterà fa la següent reflexió: "No té sentit apassionar-se. Fixeu-vos en mi; jo era algú que deia la veritat. Mai vaig ser capaç de dir una mentida. Només menteixo des que em van contractar i se’m va pagar per transmetre la veritat. I vostè acabarà fent com jo. Però si es nega a mentir, trobareu que les seves veritats han estat tergiversades de tal manera que preferiria haver dit vostè les mateixes mentides".
També crec que es mereix una reflexió l'alt grau d'ideologització que han adquirit algunes fonts d'informació, fins i tot en l'àmbit institucional. Les posicions respecte al procés independentista estan tan aferrissades que un periodista que treballa en un mitjà no sobiranista té vetat l'accés a determinades fonts. I el mateix passa al revés, mitjans compromesos amb el secessionisme tenen dificultats per accedir a fonts "unionistes". Tot això entorpeix la tasca del periodista que es proposa abordar un tema des de diferents punts de vista i que cada vegada juga amb més desavantatge. La irrupció d'Internet, la precarietat laboral, la manca de recursos i de temps afavoreixen, efectivament, el periodisme de trinxera, però en el sentit literal de la paraula: la nostra professió és cada vegada més dura i menys agraïda.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada